Pages Navigation Menu

Grupo de Trabajo de Memoria Histórica - CNT

Document base sobre el posicionament de CNT en relació a la Memòria Històrica

Document base sobre el posicionament de CNT en relació a la Memòria Històrica

PER UNA MEMÒRIA VIVA DE LA LLUITA ANARCOSINDICALISTA

Grup de treball de Memòria Històrica (CNT)

 “El passat no està mort ni enterrat,

de fet ni tan sols és passat”

(William Faulkner)

 El moviment llibertari en general i l’anarcosindicalisme en particular han estat tradicionalment objecte de persecució i repressió violenta per part de l’Estat i dels seus habituals socis: exèrcit, església i oligarquia econòmica. El poder veu en l’anarconsindicalisme i l’anarquisme dos dels seus principals enemics, ja que qüestionen tant la seva existència com la seva pràctica mitjançant la solidaritat, el suport mutu i la mobilització obrera entesa com a instrument material per aconseguir un futur lliure de tiranies i jous de qualsevol tipus.

 Espanya és un país on al llarg de la seva història s’han viscut intenses etapes de persecució del moviment obrer, i en aquest escenari la CNT ha estat una de les organitzacions alhora que més combatives, sens dubte, la més atacada i fustigada des del poder, no només en períodes amb governs monàrquics o autocràtics sinó també sota la república, la dictadura franquista o l’actual monarquia parlamentaria sorgida després del procés de l’anomenada transició. Amb tots aquests formats de mode de govern s’ha produït un atac sistemàtic a les idees de l’anarquisme i de l’anarconsindicalisme, que arriben a dia d’avui i que continuaran en el futur. Contra la imatge de l’anarquisme que s’ha difós des del periodisme, la literatura i la història domesticada, la militància anarquista ha patit molt més la violència estatal del que l’ha pogut exercir en algun període determinat.

 Persecució i mort són termes repetits al llarg de la història de la CNT, per això pertoca avui a l’organització i a tots els seus membres o simpatitzants donar una contundent rèplica en el que es refereix als resultats de la repressió, així com difondre entre l’opinió pública i el poble en el seu conjunt tota una sèrie d’atacs que han suposat mort, presó, persecució, tortures, desaparicions, humiliacions, vexacions, depuracions i violència indiscriminada de la que han estat objecte els seus militants i en moltes ocasions els seus propis familiars. Importa molt per tant trencar el còmplice vel de silenci que des de l’Estat i demés instàncies de poder s’està produint pel que fa a la memòria històrica, entesa com a forma de reivindicació front la barbàrie i repressió aplicada al moviment obrer, en el nostre cas a l’anarcosindicalisme i a l’anarquisme en general.

 Els intents de difondre sota un punt de vista crític l’acció repressiva durant la guerra civil i el franquisme han comptat amb la mordassa de diferents “governs democràtics” i un tebi posicionament per part de la socialdemocràcia, que malgrat haver promulgat una insuficient llei de Memòria Històrica ni tan sols ha realitzat el més mínim esforç per fer que es compleixi; en les seves mans, el tema de la memòria històrica ha estat només una eina per al combat electoral i no una qüestió de principis i de justícia. La dreta política i els seus sectors més ultramontans –hereus morals i materials de la repressió– justifiquen a dia d’avui la seva existència, creen irreals i falsos documents que tergiversen xifres i intensitat de la repressió, i en el súmmum del seu farisaic cinisme intenten minimitzar les pràctiques de barbàrie humana ocorregudes afavorint un oblit culpable.

La llei d’Amnistia de 1977

 La constitució de 1978 no va suposar una autèntica ruptura democràtica amb la dictadura franquista, sinó una adaptació de les seves lleis a la nova realitat, en la qual, a canvi de l’“obertura política” es van conservar l’estructura de l’Estat i els seus integrants. La llei d’Amnistia de 1977 va ser una llei de punt final que va atorgar una total impunitat als responsables de la repressió durant la dictadura, sota la coartada de treure de les presons els presos polítics. Aquesta injustícia ens aboca des d’aleshores a una transició eterna, que no només deixa sense resoldre l’actuació criminal de l’Estat, sinó que posa tots els obstacles possibles als que intenten treure a la llum aquests crims.

 A l’empara d’aquesta llei vergonyosa, ha crescut el que s’ha fet anomenar democràcia. Un sistema polític que va néixer llastat per un règim que només va canviar algunes de les seves formes, però que va mantenir intactes les regnes del poder. La figura més clara és la monarquia, instaurada amb el beneplàcit del dictador. Els òrgans i institucions més altes de l’Estat segueixen dirigides, en masses casos, per descendents de les mateixes famílies responsables de la repressió franquista; aquests mateixos clans dominen als partits polítics, a la justícia, a l’economia i a les grans empreses del país; la ultramontana cúpula de l’església segueix enyorant el feixisme sense cap mena de pudor; inclús retirar els símbols dels carrers segueix costant acudir als tribunals, gairebé quaranta anys després de la mort del dictador, fet que mostra per si mateix el caràcter “modèlic” de la transició.

 L’oposició de CNT als pactes de la transició que van donar origen a l’actual sistema polític ens legitima en la qüestió de la memòria històrica, en contraposició a altres organitzacions polítiques i sindicals. En canvi, l’esquerra parlamentària hauria d’assumir el seu paper de neta complicitat en la consolidació d’un sistema polític marcat per la impunitat dels criminals de l’Estat, l’oblit dels lluitadors antifranquistes i el silenci de les víctimes de la dictadura.

La llei de Memòria Històrica

 Si la lei d’amnistia és la primera llosa sobre els represaliats del franquisme, la llei de Memòria Històrica suposa una segona, perquè el que fa aquesta llei és consolidar aquesta situació segons la qual els assassinats comesos pel franquisme no són tasca de les autoritats ni dels tribunals de justícia.

 Una llei en la que l’Estat trasllada novament les seves responsabilitats i les deposita en les associacions de víctimes i familiars, subvencionant tasques com les de localització i exhumació de fosses enlloc d’assumir-les i finançar-les directament, de forma sistemàtica i amb criteris científics. És paradoxal, com senyalen varies organitzacions internacionals, que les víctimes siguin les encarregades d’intentar rehabilitar la seva memòria, tenint en compte, a més, que aquesta tasca està xocant amb multitud d’esculls  administratius, judicials i econòmics, disposats amb l’objectiu d’entorpir i silenciar aquesta rehabilitació. Aquest sol fet demostra que l’Estat espanyol segueix sense reconèixer que és hereu d’aquell Estat franquista i, per tant, l’encarregat d’aclarir els crims executats per l’Estat durant la dictadura. En un sistema que pretén anomenar-se democràtic, la diferència entre la consideració institucional que reben les víctimes del terrorisme i l’actitud que es mostra davant les víctimes del terrorisme d’Estat hauria de cobrir de vergonya tots els que tenen responsabilitats públiques.

 En aquesta mateixa línia de no assumir la seva responsabilitat, la llei evita anular les sentències de la justícia franquista, a través de l’artifici legal de deixar-les “sense efecte”, el que permet no haver de rescabalar moral i materialment les víctimes; segueix sense reconèixer els guerrillers antifranquistes i deixa sense resoldre la devolució justa dels béns espoliats pel franquisme als seus legítims propietaris; una llei que equipara de nou víctimes i botxins, perquè no està feta per buscar la veritat, ni la justícia ni la reparació, sinó per tancar un període de la nostra història les ferides del qual segueixen sagnant perquè segueix sense fer-se justícia. Una llei, en fi, que gairebé no deixa a les víctimes i els seus familiars reconstruir la seva pròpia memòria, però que nega rotundament la memòria col·lectiva del poble, la que reivindica la lluita contra la dominació i la barbàrie feixista, que al final és l’única que pot aconseguir que crims com aquells no arribin a repetir-se.

Lluitem per retornar al poble la seva història

 Des del punt de vista de la CNT, seguirem ancorats en el tardfranquisme polític i institucional en el que vivim fins que es retorni al poble la història de les seves lluites, sense la qual, els pobles queden reduïts al no-res. Per a això és fonamental participar en les activitats del moviment social de recuperació de la memòria històrica amb la nostra pròpia visió, aportant un component social i llibertari, reivindicatiu i rebel, que a vegades queda difuminat.

 Al mateix temps, cal denunciar que fins ara les institucions estatals han estat un destorb per a la recuperació de la memòria i per a l’exigència de justícia; des d’aquesta perspectiva, a l’Estat només li queda adoptar les següents mesures:

  • Derogar la llei d’Amnistia de 1977, perquè el genocidi franquista pugui ser investigat i jutjat als tribunals espanyols i internacionals.
  • Assumir per part de l’Estat totes les seves responsabilitats en la cerca de VERITAT, REPARACIÓ I JUSTÍCIA cap a les víctimes del franquisme, com exigeixen les normes internacionals en Drets Humans, legislació que la pròpia constitució de 1978 assumeix.
  • Investigar i difondre, per al coneixement públic dels responsables de la repressió, i l’exigència de responsabilitats als franquistes supervivents (polítics, militars, eclesiàstics, empresaris o membres dels sindicats verticals).
  • Localització i exhumació científica i sistemàtica de les fosses comunes, tornant als familiars les restes de les persones assassinades, rebutjant les mesures de caràcter assistencialista introduïdes per la Llei de Memòria Històrica, contràries a les normes internacionals de drets humans al traslladar la responsabilitat de l’Estat a les associacions i particulars.
  • Declarar nul·la de ple dret tota la legislació franquista i els actes administratius o jurídics repressius derivats d’ella, plantejant un rebuig frontal a qualsevol equiparació de víctimes amb botxins.
  • Eliminar tots els símbols del règim dictatorial, com monuments, làpides a les esglésies, cementiris o edificis públics, noms de vies públiques, establiments sanitaris o centres d’ensenyament i qualsevol altra referència a la més sinistra època de la història d’Espanya.
  • Indemnitzar degudament als que van patir persecució i promoure la seva rehabilitació pública, reposant d’ofici els immobles, mobles, documents i béns de tot tipus que van ser confiscats en base a la Llei de Responsabilitats Polítiques i legislació connexa.
  • Reconèixer la propietat del patrimoni documental de les organitzacions polítiques i sindicals, que va ser confiscat pel règim anterior i que l’actual maneja sense tenir en compte el criteri dels seus autèntics propietaris.
  • Impulsar una necessària socialització de la història, en nom de la justícia i la reparació, rebutjant la justificació d’acudir exclusivament a la memòria individual i familiar per crear, en canvi, una memòria col·lectiva i viva que passi per portar la veritat als carres, a les cases i als cementiris, però sobretot, als col·legis, instituts i universitats.

Per part nostra, la CNT es proposa impulsar diferents accions per posar de manifest els processos de repressió que ha suportat, trencar el cèrcol de silenci que s’exerceix des del propi poder i des de molts mitjans de comunicació o grups ideològics, que d’una manera o altra volen tirar terra sobre la repressió al moviment llibertari, mirant cap una altra banda i intentant estendre un missatge benèvol per a aquells criminals que la van practicar i van sortir indemnes de qualsevol tipus de responsabilitat.

 Hi ha molt a fer en aquest sentit, com investigar en profunditat i coordinar els esforços en la recuperació de la memòria dels nostres perseguits i represaliats al llarg del temps, netejar el seu bon nom de l’oblit, reivindicar la seva figura front els judicis sumaríssims, les condemnes a mort, les tortures continuades, els expedients de depuració, les llargues condemnes carceràries, l’esclavitud dels treballs forçats, els desterraments, l’exclusió professional o els informes repressius emesos per la Falange, requetés, capellans, monges i demés entitats benèfiques catòliques. De la mateixa manera cal i és inexcusable implementar un pla de localització i exhumació de fosses, pous, cunetes i escombreres en les que encara avui en dia segueixen abandonades les restes de molts dels nostres companys que van ser assassinats. També és obligada la reivindicació de la memòria de tots aquells que van participar en els maquis i en la guerrilla urbana, netejar la bruta imatge dels bandolers que els atribueix el franquisme i posar de relleu el seu esforç i incondicional sacrifici en la lluita contra la dictadura.

 Reivindicar també l’obligat i dur exili social i econòmic al que es van veure abocats molts militants de l’anarcosindicalisme i del moviment llibertari és un altre dels camps en els que és necessari el desgreuge de tots aquells que van haver de patir-lo, aportant el seu esforç a la lluita antifranquista i deixant així una inesborrable llavor que perdura en el temps en diversos països d’Europa, Amèrica o Àfrica. És de justícia desfer la imatge que l’exili el van constituir els intel·lectuals acollits a Amèrica Llatina, per recomposar una imatge global en la que aquesta minoria no amagui la història dels patiments del conjunt de l’exili: milers d’homes i dones que en la seva majoria no van poder arribar al daurat exili llatinoamericà i van quedar-se a Europa i al Nord d’Àfrica, amb la intenció de continuar el seu combat contra el franquisme; un exili que va costar la vida a molts homes i dones en els camps de refugiats francesos, en els combats de la Segona Guerra Mundial, en els camps de concentració nazis i, també, en les activitats antifranquistes de postguerra.

 L’acció mediàtica de la reacció i la complicitat conscient de molts durant la transició, i inclús avui en dia, han generat una sèrie de mecanismes que incideixen en la justificació i l’oblit, de manera que la reivindicació de la memòria adquireix el caràcter de mecanisme viu per combatre la impotència i indefensió davant del poder en una societat cada vegada més injusta i corrupta.

 Està clar que el nostre concepte de memòria històrica difereix bastant del maniqueu model que es pretén des del poder. Nosaltres reivindiquem la veritat, la dura realitat patida, la vida militant dels nostres companys que van ser perseguits i represaliats, volem que resplendeixi la figura dels que van ser torturats, afusellats o assassinats sense altre motiu que el de lluitar esforçadament per una humanitat lliure. Per això, ni tranquil·litat ni repòs, hi ha coses que no admeten major retràs o demora.

Deja un Comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *


*

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>